- Detalles
- Escrito por: AnaMari
- Categoría: Historia
L’exèrcit nazi (Wehrmacht) va envair Polònia l’1 de setembre de 1939. La Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya dos dies després. La primavera de 1940, Alemanya va envair Noruega, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França, a la qual també va atacar més tard Itàlia, aliada del Tercer Reich. Després de la caiguda de França es va formar un Govern francés en l’exili, la França Lliure, dirigit pel general Charles De Gaulle.
Als Balcans, el 1940, la Itàlia feixista va llançar un atac sobre Grècia. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord i, el juny de 1941, Alemanya va envair la Unió Soviètica, amb qui fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió.
El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Finalment, Itàlia es va rendir el setembre de 1943 i Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El 15 d'agost del mateix any l'emperador del Japó va prendre la decisió d'anunciar la rendició del país, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses.
Els estats aliats
Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya, França, Polònia, Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina, que estava en guerra amb el Japó des de 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, l'abril de 1940 s'hi va afegir Noruega, el maig, els Països Baixos i Bèlgica, i Grècia, que havia estat atacada per Itàlia, l'octubre de 1940. La Unió Soviètica tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya des de l'agost de 1939, però la invasió alemanya, el juny de 1941, va fer que entrés en guerra. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin en la guerra en el bàndol aliat.
Les potències de l'Eix
Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i l'Imperi del Japó. Després de la victòria alemanya sobre França el juny de 1940, part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria, el novembre següent i Bulgària, el març de 1941.
L'estat espanyol també es va declarar neutral però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant". Espanya va ocupar la ciutat internacional de Tànger al Marroc, va enviar tropes per a combatre l’URSS, l’anomenada División Azul, i va subministrar matèries primeres al Reich. El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, l'estat espanyol va tornar a declarar-se neutral.
Blitzkrieg (guerra-llampec) = és una tàctica bèl·lica ofensiva que pretén obtenir una victòria decisiva amb un atac localitzat, ràpid i limitat en el temps del conjunt de forces mecanitzades terrestres i aèries amb la finalitat de desballestar profundament la capacitat militar, econòmica o política de l'enemic. La va usar principalment la Wehrmacht en les campanyes dels primers anys de la Segona Guerra Mundial, especialment en les invasions de Polònia i França. Però en la invasió de la Unió Soviètica (l'Operació Barbarroja), no va funcionar tan bé com.
Guerra de Broma = és un període de l'inici de la Segona Guerra mundial, immediatament posterior a la declaració de guerra contra Alemanya, que estigué marcat per la manca d'operacions a gran escala en el front occidental. Després de la caiguda de Polònia i durant tot l'hivern de 1939-1940, Gran Bretanya, França i els altres països aliats van continuar en guerra amb Alemanya, però no es van registrar combats importants en el front occidental.
Espai vital (Lebensraum en alemany) = es una teoria geopolítica segon la qual la població de qualsevol poble necessitava assentar-se i projectar-se en espais que corresponien a àrees de civilització naturals. Adolf Hitler va utilitzar la terminologia del «Lebensraum» per descriure la necessitat del Tercer Reich de trobar nous territoris per expandir-se, principalment a costa dels pobles eslaus d'Europa de l'est.
La contraofensiva aliada (1942 - 1943) = l’entrada dels Estats Units en el conflicte va fer un tomb al Mediterrani. Al novembre de 1942, les tropes dels Estats Units i la Gran Bretanya van desembarcar a Casablanca (el Marroc). Aquest mateix mes l’exèrcit italoalemany va ser derrotat a Egipte en la batalla d’El-Alamein. A la primavera de 1943, es va produir la capitulació de l’Afrikakorps, l’exèrcit nazi al nord d’Àfrica.
Gran Guerra Pàtria (1941 - 1945) = és així com anomen els russos els enfrontaments militars entre el Tercer Reich i la Unió Soviètica. Al juny de 1942, va començar la batalla de Stalingrad i l’Exèrcit Roig va iniciar un contraatac imparable al front oriental europeu.
La derrota d’Alemanya (1944-1945) = A pesar de centrar els seus esforços en el flanc oriental, l’exèrcit nazi va ser incapaç de contenir l’avanç soviètic. A l’estiu de 1944, l’Exèrcit Roig va desallotjar l’alemany de Polònia, Hongria, Bulgària i Romania. A Iugoslàvia els partisans comunistes liderats per Josip Broz, Tito, van alliberar el país del nazisme. Els primers mesos de 1944, les tropes aliades van avançar cap a Roma. Mesos després, Mussolini va intentar fugir a Suïssa, però va ser capturat i executat per l’exèrcit partisà. A l’agost de 1944, va tenir lloc el desembarcament de Normandia. Centenars d’avions i embarcacions van transportar més de 150 000 soldats des de les costes britàniques fins a les franceses. El 24 d’agost de 1944 les tropes aliades van arribar a París. La Divisió Leclerc de l’exèrcit francés va ser la primera que va entrar a la capital francesa. Estava formada quasi íntegrament per republicans espanyols que s’havien exiliat a França en acabar la Guerra Civil. Les tropes britàniques i estatunidenques van alliberar Bèlgica i els Països Baixos i van intensificar els atacs sobre les ciutats alemanyes. En el bombardeig de Dresden, l’aviació angloamericana va posar fi a la vida de prop de 25 000 civils. El 30 d’abril de 1945 Hitler es va suïcidar al seu búnquer. Al principi de maig, Alemanya es va rendir de manera incondicional.
La derrota del Japó (1944-1945) = Després de la rendició d’Alemanya, el Japó va seguir en guerra. A l’agost, la Unió Soviètica va atacar Manxúria i el president estatunidenc va ordenar llançar dues bombes atòmiques sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. Totes dues explosions van causar més de 240 000 morts i milers de persones ferides o afectades per la radioactivitat. Els atacs soviètic i nuclear van posar fi a tota la resistència i el Japó es va signar su rendició el 2 de setembre. Això va significar el final de la Segona Guerra Mundial.
El projecte Manhattan = Aquest nom designava en clau el projecte científic estatunidenc per al desenvolupament de la bomba atòmica.
- Detalles
- Escrito por: AnaMari
- Categoría: Historia
Apuntes del manual
El régimen de la Restauración entra en crisis. Régimen autoritario de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
Segunda República (resistencia de los sectores más conservadores).
La Guerra Civil es va iniciar el 17 de juliol de 1936 amb la revolta de l’exèrcit espanyol destinat al protectorat del Marroc. L’endemà, el general Francisco Franco va arribar a aquest país des de les Canàries per a posar-se al comandament. El colp d’estat va ser preparat i secundat per una part de l’exèrcit i per la majoria de l’oposició al govern del Front Popular, la coalició electoral que havia vençut en les eleccions generals de febrer de 1936.
La insurrecció militar no va aconseguir tenir el poder immediatament. El Govern legítim va ser recolzat per una facció de l’exèrcit, la Generalitat, el Govern basc i, sobretot, per les organitzacions obreres. Durant els primers dies, els partits i sindicats van demanar al Govern que els repartira armes per a repel·lir l’alçament. No obstant això, el president, Santiago Casares Quiroga, va tractar d’arribar a un acord amb l’exèrcit revoltat. El fracàs de les negociacions va determinar que s’armaren milícies dels sindicats i partits afins al Front Popular.
Les milícies obreres van véncer els colpistes a Madrid, València i Barcelona, amb un gran protagonisme anarquista. Des d’aquestes capitals es van organitzar columnes que es van dirigir a ciutats on s’havia imposat la revolta. Es van dibuixar així els primers fronts de guerra. Espanya havia quedat dividida en dos. Les zones més industrials i poblades del país es van mantenir fidels al Govern de la República. El bàndol revoltat, també anomenat nacional o franquista, va controlar les àrees agrícoles de la meitat nord del país.
Tant el colp d’estat, amb el consegüent col·lapse de les institucions, com la reacció obrera van produir un buit de poder. En diverses zones, les milícies i organitzacions obreres van dur a terme una revolució social amb la col·lectivització del camp i les fàbriques. A la llarga, el Govern republicà hauria de fer front a l’exèrcit amotinat i a la població revolucionària, els qui sovint desobeïen les seues ordres.
En esclatar la Guerra Civil, la Gran Bretanya i França van impulsar un comité de no-intervenció per a evitar que se subministrara armament a cap dels dos bàndols. No obstant això,el bàndol revoltat va rebre ajuda immediata i decisiva de l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la dictadura portuguesa. Hitler hi va enviar la Legió Còndor, amb la intenció de provar l’eficàcia de la seua aviació, mentre que Mussolini hi va enviar tropes voluntàries. L’Espanya republicana va rebre ajuda de la Unió Soviètica, Mèxic i de les Brigades Internacionals, compostes per voluntaris de nombrosos països.
L’exèrcit franquista es va llançar al setge de Madrid des de la Submeseta nord i, des del sud, amb la conquesta d’Andalusia, Extremadura i Toledo. Al novembre de 1936, les tropes insurrectes van iniciar la presa de la ciutat. El Govern va abandonar la capital i la va establir a València. Malgrat tot, Madrid resistiria fins al final de la guerra defensada per l’exèrcit republicà, les milícies i les Brigades Internacionals.
Al febrer i març de 1937, les tropes franquistes van fracassar en el seu intent d’aïllar Madrid en les batalles del Jarama i de Guadalajara. Davant d’aquesta resistència de la capital, el bàndol nacional va iniciar una ofensiva sobre la serralada Cantàbrica.
El 26 d’abril de 1937, es va produir el bombardeig de Gernika. Avions de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van arrasar aquesta població biscaïna i van provocar nombroses víctimes civils. La presa de Bilbao, Cantàbria i Astúries va permetre a l’exèrcit revoltat centrar-se en el front d’Aragó com a preparació de l’assalt definitiu sobre la ciutat de Madrid.
Durant l’estiu de 1937, es van produir les batalles de Brunete (Madrid) i Belchite (Saragossa).
Entre desembre de 1937 i febrer de 1938, va tenir lloc la batalla de Terol. L’exèrcit republicà va conquerir la ciutat aragonesa, però l’exèrcit franquista va contraatacar i la va recuperar. Després, va prosseguir la seua ofensiva fins a arribar a la costa mediterrània.
A l’abril de 1938, les tropes nacionals van conquerir Vinaròs (Castelló) i van deixar aïllada Catalunya.
Durant l’estiu de 1938, les tropes republicanes i les revoltades es van enfrontar en la batalla de l’Ebre. Després d’imposar-se en aquesta batalla, les tropes franquistes van llançar l’ofensiva definitiva sobre Catalunya.
Al principi de 1939, milers de persones van fugir pels Pirineus i van ser confinades en camps de refugiats del sud de França.
L’esfondrament del bàndol republicà va provocar la caiguda de Madrid i València. L’1 d’abril de 1939, el bàndol franquista declarava la seua victòria i el final de la contesa.
Les forces colpistes van justificar la seua insurrecció en els desordres públics, la violència política, l’amenaça del separatisme català i basc, i, sobretot, en la imminència d’una revolució comunista.
L’Espanya nacional: Aristocràcia i alta burgesia, partits de la dreta (CEDA i el carlisme), comandaments militars, propietaris agrícoles mitjans i part de les classes mitjanes urbanes.
L’Espanya republicana: les masses obreres, republicanes i del nacionalisme català i basc.
El bàndol nacional va institucionalitzar al seu territori una dictadura dirigida per Franco, que durant els primers anys va tenir trets totalitaris. Així mateix, va desencadenar una violenta i metòdica repressió contra sindicalistes, esquerrans, republicans i nacionalistes no espanyols. El seu objectiu era commocionar els que considerava l’antiEspanya per a neutralitzar la seua resistència. Es van produir grans matances com en les de Màlaga i Badajoz, i innombrables execucions i judicis sumaríssims. Com a resultat, es van assassinar més de 100 000 persones i es van empresonar milers de civils i soldats, molts d’ells en camps de concentració.
En alguns llocs controlats per les milícies obreres, especialment a Aragó, Catalunya i València, es va produir una revolució. Es van col·lectivitzar fàbriques i terres, i es van gestionar mitjançant comités revolucionaris en els quals van tenir protagonisme sindicats i forces anarquistes.Al seu torn, davant del buit de poder es va desencadenar una explosió de terror revolucionari contra representants del clergat, de la patronal, terratinents i dirigents dretans amb l’argument que donaven suport a la insurrecció o per considerar-los enemics del poble. Va haver-hi matances com les de Paracuellos de Jarama i la Presó Model (Madrid), encara que en la majoria van ser execucions sense cap tipus de control. El total de les persones assassinades en zona republicana va ser aproximadament de 50 000. La pretensió d’anarquistes i trotskistes va xocar amb la del republicanisme i el nacionalisme basc i català, i amb la de bona part del socialisme i el comunisme, els qui van preferir preservar la legalitat de la República.
Les conseqüències de la Guerra Civil van ser dramàtiques. A la devastació material i la ruïna econòmica es va unir el terrible patiment de la població civil, que es va convertir en objectiu d’atacs militars, especialment a les ciutats. Les tropes aliades nazis i feixistes de l’exèrcit nacional van assajar bombardejos massius com a tàctica per a aterrir i desmoralitzar l’enemic.
Entre els dos bàndols van morir unes 500 000 persones, comptant les caigudes en combat, les causades pels bombardejos aeris i les assassinades en la rereguarda. Milers de simpatitzants de la República van haver de fugir per a salvar la vida i exiliar-se en països com França, Mèxic i l’Argentina.
- Detalles
- Escrito por: AnaMari
- Categoría: Historia
- Detalles
- Escrito por: AnaMari
- Categoría: Historia
Apuntes
L’Europa de la postguerra 1919-1924
Els catorze punts de Wilson són el nom donat al programa del President dels Estats Units Woodrow Wilson per posar fi a la Primera Guerra Mundial i reconstruir Europa.
1. Negociacions de pau públiques.
2. Llibertat de navegació marítima.
3. Llibertat de comerç internacional.
4. Limitació concertada dels armaments.
5. Dret d'autodeterminació per als temes colonials.
6. Evacuació de Rússia.
7. Evacuació i restauració de Bèlgica.
8. Retorn d'Alsàcia-Lorena a França.
9. Rectificacions de les fronteres italianes segons els límits de les nacionalitats.
10. Autonomia dels pobles de l'Imperi Austrohongarès.
11. Evacuació de Romania, de Sèrbia i de Montenegro.
12. Limitació de la sobirania otomana a només les regions turques.
13. Creació d'un Estat polonès amb lliure accés al mar.
14. Creació de la Societat de Nacions.
El dret a l'autodeterminació nacional va permetre l’aparició de nous estats. El lliure accés al mar i el corredor de Danzig, que permetia a Polònia accedir lliurement al mar, finalment serà un dels elements desencadenants de la Segona Guerra Mundial.
Després de la guerra, Europa estava en ruïnes, econòmicament, físicament i psicològicament. Es va sumar l’efecte devastador de la pandèmia de l’anomenada grip espanyola que va començar el 1918. Es van succeir quatre onades que van causar milions de morts arreu del món.
El moviment socialista es va escindir i va aparéixer el comunisme com una ideologia amb una gran acceptació entre el moviment obrer. El 1917 Rússia es va endinsar en una revolució liderada per Vladimir Lenin i que va promoure l'economia marxista i va col·lectivitzar els mitjans de producció.
La democràcia es va estendre a molts dels nous països independents d’Europa i es va ampliar el sufragi a les dones. A Alemanya es va proclamar la república de Weimar (1918-1933), la Constitució de la qual recollia el sufragi universal, la igualtat efectiva entre homes i dones, i reconeixia una àmplia declaració de drets. La Revolta Espartaquista fou la vaga general i les lluites armades a Berlín del 5 al 12 de gener de 1919. La República de Weimar fou un període de gran inestabilitat política a causa de l'atomització de partits petits al parlament. Això va portar Alemanya a la ruïna econòmica i moral, amb una hiperinflació de la qual només va poder eixir gràcies a l’ajuda dels Estats Units.
FELIÇOS ANYS VINT (1920-1929) happy twenties
Cine: Charles Chaplin
Musica: jazz,swing (charleston), cabaret
Literatura: Francis Scott Fitzgerald, El gran Gatsby, 1926
Garçonne (francès) o flapper o New Girl (anglès), Neue Frauen (aleman) és un arquetip de noia alliberada que en la dècada del 1920 (els anys folls) desafiava les rígides normes tradicionals de conducta femenina; forma de vida que es traduïa externament en una indumentària específica, l'estil garçonne, un corrent de moda que dominà els anys vint i que els representa encara en la memòria popular. En la gènesi del fenomen garçonne hi ha, en bona part, l'experiència de les dones durant la Primera Guerra Mundial, quan, essent els homes al front, foren mobilitzades massivament pel mercat de treball i adquiriren una certa independència econòmica i major mobilitat social
En el Tractat de Locarno (1925), set països europeus (Reino Unido, Francia, Italia, Alemania y Bélgica, Polonia y Checoslovaquia) van reconéixer les fronteres resultants de la Primera Guerra Mundial i es van comprometre a respectar-les. El sentiment de seguretat propiciat pel Tractat de Locarno va acompanyar la recuperació de l’economia.
Alemanya es va superar la hiperinflació amb l’encunyació d’una nova moneda i l’aplicació de polítiques deflacionistes. Els Estats Units esdevenien la principal potència econòmica del món. La prosperitat estatunidenca es va deure al desenvolupament de la indústria, a l’augment de les exportacions i a la devolució dels diners facilitats a Europa durant el conflicte. La població dels Estats Units va accedir per primera vegada massivament a béns com ara electrodomèstics, automòbils, etc., consum que caracteritza el conegut com a american way of life.
Ideologies en l’Europa de la postguerra.: nacionalisme, comunisme i democràcia.
LA CRISI DE 1929 I LA GRAN DEPRESSIÓ (1929-1933)
L’auge de l’economia estatunidenca durant els anys vint es va basar, en bona part, en el creixement financer desmesurat. Els beneficis de les empreses i els estalvis de nombroses famílies de classe mitjana es van invertir en operacions especulatives en borsa amb les quals esperaven enriquir-se comprant accions i revenent-les. A més, els bancs van concedir crèdits a famílies i empreses sense prou garanties de devolució.
La manca de planificació del sistema capitalista feia consubstancial l'aparició de crisis cícliques: a una fase d'alça de preus, beneficis i producció, en succeïa una altra de depressió, amb caiguda dels preus i de la producció.
Fruit de l’especulació, la borsa de Nova York —principal indicador de l’economia mundial— estava sobrevalorada. Es va alimentar una bambolla financera que va esclatar bruscament quan la cotització de les accions va descendir en picat. El pànic es va estendre entre grans i petits inversors en borsa. Els dies 24 i 29, coneguts com a dijous i dimarts negre, es va produir la venda massiva d’accions a un preu molt més reduït de l’original, ja que era prioritari desfer-se d’unes accions el valor de les quals s’afonava.
Va ser el crac de la Borsa de Nova York. Les empreses van perdre el seu valor i les famílies van veure com els seus estalvis s’esfumaven i contreien deutes impagables.
Com que no podien cobrar els crèdits concedits, la majoria dels bancs van fer fallida i va desaparéixer la possibilitat de concedir nous préstecs. A conseqüència d’això, moltes companyies van haver de tancar i acomiadar les seues treballadores i treballadors i, per aquest motiu, l’atur va créixer de manera vertiginosa. Era el final de l’etapa de prosperitat, dels feliços però efímers anys vint.
Aquest declivi econòmic va tenir una ràpida repercussió mundial perquè la reconstrucció de postguerra depenia del crèdit nord-americà. Aquesta generalització de la crisi es coneix com la Gran Depressió. La fase més aguda va abastar de 1930 a 1932, encara que les seues conseqüències no van arribar a superar-se en tota la dècada.
Es va reduir dràsticament el consum, per això va caure l’activitat empresarial. Tanmateix, els efectes principals de la crisi van ser la desocupació i la pobresa, que va afectar quasi totes les classes socials. Moltes empreses es van arruïnar, però la classe treballadora va ser la més perjudicada, perquè les persones aturades no cobraven subsidi de desocupació.
Moltes dones que havien entrat en el mercat laboral arran de la seua incorporació com a mà d’obra durant la Gran Guerra van perdre el treball i es van veure obligades a tornar a l’àmbit domèstic.
La Gran Depressió va afectar especialment els països industrialitzats, sobretot la Gran Bretanya, Àustria i Alemanya.
El 1933, el president dels Estats Units, Franklin Sr. Roosevelt, va proposar un pla de xoc conegut com a New Deal per a rellançar l’economia. Pressuposava la intervenció de l’estat, fet que implicava el foment d’obres públiques, subvencions a empreses, control de la banca i una major assistència social.
A la Gran Bretanya, a pesar de tenir més de tres milions de persones desocupades, l’Estat no va intervenir com als Estats Units, sinó que va procedir a la devaluació de la moneda en un 25 %. Així, la lliura va perdre una part del seu valor davant d’altres divises o monedes estrangeres, i això va afavorir les exportacions britàniques en abaratir els preus. Els beneficis econòmics que es van obtenir per aquesta via van aconseguir dinamitzar el mercat interior.
La devaluació de la lliura es va acompanyar amb la substitució de la tradicional política britànica lliurecanvista per una de proteccionista. Si el lliurecanvisme aposta per la lliure circulació de mercaderies sense que l’estat intervinga per a regular el comerç internacional, el proteccionisme consisteix en l’establiment d’aranzels duaners per a les importacions amb l’objectiu d’afavorir la producció nacional.
Països com el Japó van optar per reforçar el militarisme i l’imperialisme. Els governs de l’Imperi japonés van concloure que l’expansió territorial era la solució als seus problemes econòmics, ja que els garantia matèries primeres i l’explotació de la classe treballadora de les colònies. Altres dictadures europees també van adoptar aquesta senda.
Les idees de John M. Keynes, economista i professor de la Universitat de Cambridge, resulten essencials per a entendre el desenvolupament econòmic i polític del segle XX. Va inspirar el plantejament del New Deal defensant la intervenció de l’estat en l’economia per a protegir la classe treballadora dels efectes negatius de les crisis. En la Conferència de pau de París (1919), Keynes va tractar d’impedir que s’imposaren càrregues excessives a la vençuda Alemanya, per a evitar la seua ruïna.
L’ASCENS DELS TOTALITARISMES
Al final dels anys trenta, a Europa predominaven les dictadures sobre les democràcies. Algunes dictadures van ser règims totalitaris amb les característiques següents:
Absència de llibertats individuals i d’informació.
Exaltació de la figura del dictador i culte a la seua personalitat.
Construcció d’un estat totalitari , és a dir, amb un poder capaç de controlar totes les facetes de la vida de la ciutadania.
Elaboració d’una ideologia oficial de l’estat.
Existència d’un partit de masses únic que representava la ideologia oficial i la mobilització de les masses en suport d’aquesta ideologia.
Repressió de qualsevol idea o activitat que diferira o qüestionara el poder de l’estat, el partit i la seua ideologia oficial.
Davant de l’auge de les dictadures, un grup de països del nord i l’oest d’Europa van aconseguir preservar el sistema democràtic parlamentari. La Gran Bretanya va superar els seus problemes econòmics gràcies a la solidesa de les seues institucions polítiques i va aconseguir mantenir la democràcia. Al seu torn, França va haver de recórrer a la formació d’un govern d’unitat de l’esquerra, el Front Popular, per a contenir l’ascens de l’extrema dreta. La democràcia també es va mostrar com un règim polític estable als països nòrdics, Irlanda, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i Suïssa.
Un altre factor important que va contribuir a la decadència de les democràcies parlamentàries va ser de naturalesa intel·lectual: la crisi de la idea de progrés. Paral·lelament a la pèrdua de confiança en les institucions més representatives, es va produir la fallida dels valors nascuts en la Il·lustració: la raó humana, la ciència i el progrés.
L’ESTALINISME. Propaganda i terror
Josif Stalin (1879-1953). Més conegut per un dels seus noms de guerra, dels quals Stalin només va ser el darrer. Deriva de la paraula rusa stal (acer) amb el mateix sufix possessiu personal in que va utilitzar Lenin. Entre altres àlies anteriors trobem "Koba" (nom d'un heroi popular de Geòrgia). Va ser el Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica entre els anys 1922 i 1953 i després de la mort de Lenin el 1924, va ser el màxim dirigent de l'URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o Unió Soviètica).
Foto de la fitxa policial de "I. V. Stalin", dels arxius de la policia secreta tsarista.
Lenin va morir el 1924. Estava previst que la direcció de l’Estat soviètic recaiguera en un govern col·lectiu format, entre altres, per Trotski i Stalin. Stalin va anar eliminant la resta dels seus camarades i es va consolidar com a únic líder ( Gran Purga o Gran Terror 1937-1938). Així, l’URSS va començar una fase totalitària, l’estalinisme.
Stalin va tractar de controlar els partits comunistes de tot el món mitjançant la Tercera Internacional o Komintern. Aquesta institució, fundada el 1919 per a coordinar les organitzacions comunistes, no va ser donar suport a la revolució, sinó garantir la seguretat de l’Estat soviètic.
Els plans quinquennals van incloure la col·lectivització de l’agricultura, amb expropiacions forçoses per a crear granges cooperativitzades (kolkhoz) i dependents de l’estat (sovkhoz). La col·lectivització es va realitzar d’una manera brutal i moltes de les persones propietàries de les terres (kulaks) van ser expulsades de les seues terres o deportades en massa, mentre que les que s’hi resistien eren executades.
La nova política va fracassar en l’agricultura i va provocar la fam soviètica (1932-1933). Tanmateix, va aconseguir una profunda renovació industrial que va donar lloc a una fase de creixement econòmic. Aquest creixement va resultar encara més significatiu en produir-se simultàniament a la Gran Depressió als països capitalistes.
ELS FEIXISMES.
En països com Itàlia i Alemanya es van desenvolupar dictadures que van compartir una sèrie de característiques:
Totalitarisme. Les persones no tenien drets fora dels interessos de l’estat, el partit únic i la seua ideologia oficial. Els líders feixistes dirigien estats omnímodes on es rendia culte a la seua personalitat.
Irracionalisme. Es legitimava l’exercici de la violència, la guerra, la força i l’antiintel·lectualisme, és a dir, l’hostilitat i desconfiança cap a l’intel·lecte. A més, es propugnava el menyspreu a les persones qualificades com a «febles», que es considerava que havien de desaparéixer. Era l’oposat als valors il·lustrats que havien inspirat les ideologies contemporànies, del liberalisme al marxisme passant per l’anarquisme.
Oposició a l’igualitarisme. Era una perversió de les teories de Darwin sobre la selecció natural de les espècies, l’ideari feixista va sostenir que la igualtat social només servia per a preservar les persones febles a costa de la resta. Per això, aquestes persones havien de morir com una part d’un procés de selecció social. Va ser l’anomenat darwinisme social. Les persones amb discapacitat, homosexuals o d’altres considerades d’ideologies i races inferiors van ser objecte de polítiques inhumanes per a aconseguir la seua erradicació.
Nacionalisme radical. S’afirmava la superioritat de la pròpia nació sobre les altres, la seua indivisibilitat i, com a conseqüència, es negava l’existència dels conflictes de classe: la comunitat nacional estava per damunt de les polítiques d’esquerres o de dretes.
Racisme i xenofòbia. La humanitat es dividia en races superiors i inferiors, mentre que la pròpia cultura nacional era superior a les altres.
Anticomunisme, antiliberalisme. Es negaven la lluita de classes, els drets de l’individu i els drets de les dones.
Imperialisme i militarisme. La creença en la superioritat de la pròpia nació i el culte a la guerra justificaven l’expansionisme militarista.
Estat corporatiu. En negar l’existència de classes socials, el feixisme sostenia que la nació s’organitzava en agrupacions o corporacions com l’ofici i la família.
Economia capitalista dirigida per l’estat. Els estats feixistes van preservar la propietat privada i les relacions capitalistes. Tanmateix, van orientar l’economia des del Govern per a aconseguir l’autarquia, és a dir, l’autosuficiència econòmica. Aquest objectiu reforçava la seua naturalesa imperialista, ja que necessitaven un imperi al qual explotar per a obtenir recursos.
Bel·ligerància contra les institucions internacionals. L’imperialisme i el militarisme eren totalment oposats a la Societat de Nacions, motiu pel qual els règims feixistes van actuar en contra de les relacions diplomàtiques pacífiques, obertes i equilibrades.
EL FEIXISME ITALIÀ
El feixisme va aparéixer a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial com a conseqüència de factors lligats a la crisi de les democràcies parlamentàries:
La frustració nacionalista. Encara que Itàlia va aconseguir en els tractats de París de 1919 la cessió per part d’Àustria de territoris als Alps i a la costa adriàtica, es va estendre un sentiment de greuge per considerar que no compensaven prou les 700 000 persones mortes i 1 500 000 de ferides que va patir el país.
La crisi econòmica de postguerra, que va tenir una intensa resposta social. Entre el 1919 i el 1920 es va produir el conegut com a bienni roig, en què l’activisme socialista i anarquista va crear consells obrers a imatge dels sòviets.
El bloqueig del sistema parlamentari liberal, ja que cap partit aconseguia la majoria.
El 1922, els camises negres —nom amb què es coneixien les milícies paramilitars feixistes— van emprendre la marxa sobre Roma.
Davant de les falses promeses i amenaces de Benito Mussolini (1883-1945), el rei Víctor Manuel III li va encarregar la formació de Govern i va passar a conéixer-se com a Duce, que és una derivació de la paraula llatina dux («general»).
Després de la presa del poder, Mussolini va desmantellar les institucions democràtiques per a exercir un control ideològic, polític i social creixent. El 1925, després de l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti, ferm opositor al feixisme, en mans de milícies feixistes, el Parlament va ser dissolt i es va deixar pas a la dictadura.
’Estat va establir un règim totalitari en apoderar-se del control de la política, l’economia, les organitzacions socials i els mitjans de comunicació. Al seu torn, es van iniciar les persecucions d’opositors i la repressió política. La vaga va ser declarada il·legal i l’oposició, en la clandestinitat, va ser perseguida tenaçment.
La crisi de 1929 va repercutir sobre Itàlia i va fer caure la producció i va augmentar l’atur. La resposta de l’Estat feixista va ser una política d’obres públiques i l’inici d’una expansió imperialista a Abissínia, l’actual Etiòpia.
Itàlia de Mussolini es va aliar amb l’Alemanya de Hitler i l’Imperi japonés, i va intervenir militarment a Espanya durant la Guerra Civil.
EL NAZISME: EL MÉS FORT HA DE PREVALDRE
Les seqüeles de la Gran Guerra i les sancions econòmiques imposades pel Tractat de Versalles van empobrir Alemanya. Aquestes dificultats van propiciar un clima de descontentament del qual va sorgir el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany que seria conegut com a Partit Nazi. El seu líder era Adolf Hitler.
Al principi, aquesta formació va créixer amb el suport de militars desocupats i civils en atur, però a poc a poc va rebre el beneplàcit de la burgesia i l’ajuda econòmica del món empresarial. La ideologia nazi va portar a l’extrem el totalitarisme racista i nacionalista dels feixismes. Entre els seus dogmes destacaven els següents:
Superioritat d’una suposada «raça ària», identificada amb la nació alemanya.
Assassinat de persones amb discapacitat per a preservar la «puresa» de la «raça ària».
Antisemistisme, pel qual les persones que professaven la religió jueva eren considerades enemigues de la raça ària i havien de ser exterminades.
Anticomunisme, ja que el nazisme creia que el comunisme i el marxisme constituïen una ideologia jueva enemiga del poble alemany.
Expansió d’Alemanya cap a l’est europeu habitat per pobles eslaus, considerats com una raça inferior. Aquestes conquestes proporcionarien un «espai vital» o Lebensraum, un imperi del qual podien obtenir recursos i territori per a la població ària.
Revengisme contra França i rebuig del Tractat de Versalles.
L’any 1923 va ser crític per a Alemanya. La inflació i la crisi van ser aprofitades pel Partit Nazi per a dur a terme el Putsch de Múnic, una temptativa colpista. Hitler, que encapçalava l’acció, va ser jutjat i empresonat.
Al començament dels anys trenta, la Gran Depressió va tenir una enorme repercussió a Alemanya per la seua dependència respecte del crèdit estatunidenc. La fallida de bancs i indústries va tornar a sumir el país en la misèria; la desocupació es va disparar i la tensió social va afavorir l’ascens del nazisme.El 1933, en un context d’inestabilitat política, el president de la República, Paul von Hindenburg, va designar Hitler com a primer ministre. Una vegada en el poder, el nazisme va començar a desmuntar el sistema democràtic i a imposar la dictadura. El 1934 Hitler va instaurar un règim totalitari, el Tercer Reich, i va assumir la presidència, la cancelleria i la prefectura de l’exèrcit.
Per mitjà del seu aparell de propaganda, en mans de Joseph Goebbels, el règim nazi va potenciar l’exaltació de la raça ària, que assegurava que estava destinada a dominar el món. La salutació nazi es va convertir en obligatòria per a tota la població i es va exigir adhesió incondicional a la figura de Hitler, que va passar a anomenar-se el Führer («el Guia»).
El Govern nazi també va dur a terme una intensa política industrial de rearmament i obres públiques. Es va produir un creixement econòmic ràpid que va permetre una política imperialista, encara que al final dels anys trenta aquesta expansió econòmica estava entrant en declivi.
El 1936 Hitler va fundar la Gestapo, una policia política amb plens poders per a reprimir l’oposició al nazisme i els grups considerats «inferiors» o «febles». Van perseguir i van matar persones de condició tan variada com les que professaven la religió jueva o testimonis de Jehovà, les d’ètnia gitana, comunistes, socialistes, liberals, homosexuals i persones amb discapacitat.
El terror polític es va estendre també contra la mateixa militància del règim. Al juny de 1934, les SS (Schutzstaffel), cos d’elit nazi, van dur a terme un atac contra les SA (Sturmabteilung), una organització nazi que pugnava pel poder dins del moviment nacionalsocialista. La major part dels líders de les SA van ser assassinats en el que es coneix com la Nit dels Ganivets Llargs.
L’ANTISEMITISME
L’antisemitisme, o persecució a la religió i cultura jueva, que ja estava present en la societat, va ser una de les bases ideològiques del nazisme. Es va plasmar en les Lleis de Nuremberg, aprovades durant el congrés del Partit Nazi de 1935. Després de publicar-les, el nazisme va començar una campanya de propaganda i difamació contra les persones que professaven aquesta religió amb la finalitat que el poble alemany les percebera com a enemigues.
Entre altres qüestions, les lleis antisemites prohibien els matrimonis mixtos de persones no jueves amb persones jueves, les excloïen dels llocs públics i els retiraven la nacionalitat alemanya. Des de 1939 van ser obligades a portar una estrella de David groga sobre la roba per a poder ser identificades. Va ser l’inici d’una campanya d’assetjament sobre les seues famílies i propietats.
Al novembre de 1938, militants nazis i voluntariat civil van atacar barris jueus, en el que es va conéixer com la Nit dels Vidres Trencats. Per on passaven van cometre centenars d’assassinats i van destruir comerços i sinagogues. Els alts comandaments nazis no van impedir el que va passar, van negar la seua implicació i van atribuir els fets a una venjança de la població per l’assassinat d’un dirigent nazi en mans d’un jueu polonés.
Tanmateix, el que va passar a Alemanya entre 1933 i 1939 només va ser el començament de la repressió del poble jueu, el pitjor encara havia d’arribar.
Cronologia
1918 - programa 14 puntos de Wilson (principio de las nacionalidades)
1919 - republica de la Weimar en Alemania
- Se constituye la Sociedad de Naciones
- Tratado de Versalles (Alemania culpable y sanciones)
1920 - dictadura de Horthy en Hongria
- Tratado de Trianon (Hungria coresponsable de la guerra igual que Alemania y Austria)
1922 - formación de la Pequeña Entente entre Francia, Checoslovaquia, Rumania y Yugoslavia
- marcha sobre Roma, los fascistas de Mussolini toman el poder en Italia
1923 - golpe de estado fallido de Hitler en Múnich
1925 - Tratados de Locarno
- dictadura de Mussolini en Italia
1929 - colapso (crash) de la bolsa de Nueva York (jueves negro)
1932- llega a la presidencia de Estados Unidos Franklin D. Roosevelt con un programa de intervencionismo economico (New Deal)
- gobierno de Salazar en Portugal
1933 - Adolf Hitler es nombrado canciller de Alemania, empieza la dictadura nacionalsocialista
1934 - Hitler asesina a todos los rivales, muchos pertenecían a las Sturmabteilung (SA), una organización paramilitar nazi (noche de los cuchillos largos "Nacht der langen Messer"). Aumenta la hostilidad hacia los homosexuales (el lider de SA asesinado, Ernst Röhm, antiguo amigo de Hitler, era gay)
1935 - Hitler denuncia el tratado de Versalles y restablece el servicio militar obligatorio. Leyes de Nuremberg: legalizan la discriminación racial contra los judíos
- Italia invade Etiopia
1936 - golpe de estado en España, empieza la guerra civil
- Alemania envia tropas a Renania violando el taratado de Versalles que establecía que era una región desmilitarizada (los Bastardos de Renania, Ley de esterilización forzosa, «higiene racial»)
1938 - Alemania invade y anexiona Austria (Anschluss)
- La Nit dels Vidres Trencats ( Kristallnacht) pogrom organitzat per les SS a l'Alemanya nazi contra la població jueva, a la qual consideraven causant de tots els problemes dels alemanys. En la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 1.574 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir més de 7.000 botigues i 29 magatzems jueus,[1] es van detenir més de trenta mil persones i se'n van assassinar més de 90
Pogromo = del ruso погром, pogrom: ‘devastación’ es el linchamiento multitudinario, espontáneo o premeditado, hacia un grupo particular, étnico, religioso u otro, acompañado de la destrucción o el expolio de sus bienes (casas, tiendas, centros religiosos, etcétera).
- Conferencia de la Múnich en la que Reino Unido, Francia e Italia aceptan que Alemania ocupe la region checa de los Sudetes (alemanes étnicos del Imperio austrohúngaro que se desmembró después de l primera guerra mundial y que pasaron a formar parte de Checoslovaquia)
1939 - Alemania completa la ocupacion de Checoslovaquia
- concluye la guerra civil española
- Italia ocupa Albania
- Alianza entre Alemania e Italia (Pacto de Acero)
- Pacto germano-soviético Pacto Ribbentrop-Mólotov de neagresión con un protocolo secreto donde se repartían la Europa Oriental y Central
- Alemania invade Polonia, empieza la segunda guerra mundial
- Detalles
- Escrito por: AnaMari
- Categoría: Historia
Apuntes
Sigle XVII
Monarquies autoritàries
Monarquies absolutistes: superioritat del poder del rei sobre qualsevol altre
- creixent centralizació de les decisiones politiques i administratives
- exercit permanent (soldados profesionales que dependian del rey)
- capacitat recaptadora de la Hisenda Reial
- marginació de les corts i parlaments - rivalitat amb el rei- acords o enfrontaments
- ideologia que defensa la supremacia del poder del rei
- pensadors del absolutisme: Jacques Bossuet (el poder dels reis provenia de Déu)
Thomas Hobbes (l’absolutisme procedia d’un pacte entre les persones i un sobirà perquè aquest garantira un estat de pau)
Ejemplo más significativo:
França de Lluis XIV(l’Estat soc jo) - exemple representatiu de monarquia absoluta
Fronda: enfrontaments entre nobles, ciutat y provincies i el rei
Versailles: palu reial als afores de Paris, dálli va governar mitjançant un sistema de consells
Les monarquies absolutes va trionfar en França, Prussia, Austria i Russia
A diferencia de França a Venecia i en les Provincies Unides (Paises Bajos) un sisteme basat en el control del poder del govern per parts de corts i parlaments
Parlamentarisme: el cas anglés
Dinastia dels Estuard va tractar de desvincular-se del control del Parlament per a establir una monarquia absoluta- guerra civil (1642-1648)
Victoria exercits parlamentaris dirigits per Oliver Cromwell (Carles I executat) Cromwell instaura una republica dictatorial
Jaume II -restauracio dels Estuarts - nou enfrontament amb el Parlament - Revolucio Gloriosa (1688)
Maria II y Guillem III d’Orange (Provincies Unides) - Declaració de Drets (limitava el poder dels monarques) - monarquia parlamentaria
Rei - cap de l’estat
- convoca el Parlament
- nomena el govern
- presenta lleis
- dirigeix la politica exterior
- controla l’Esglesia anglicana
Parlament (dues cambres: La Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns; dret de vot les grans proprietaris)
-controla el rei
- aprova les lleis
- aprova els nous impostos
-controla la tasca del govern
- presenta quixes al rei
L’absolutisme va fracassar a Anglaterra, Provincies Unides i monarquia hispanica